Les setmanes prèvia i posterior al 12-M, vam tenir la inacabable cantarella política: canvis subtils en les notes de la melodia, però la mateixa lletra. El debat públic gira en excés al voltant dels pactes, primer de manera abstracta, especulant sobre totes les configuracions possibles i, més tard, de manera concreta, amb les xifres ja a la mà. “Obrin joc”, ressona en l’ambient, com si fóssim en un casino. Empobreix el diàleg polític que els partits s’entotsolin en les estratègies, recorrin de manera carregosa a consignes i adoptin un llenguatge performatiu.
Potser són les presses o l’angoixa d’uns lideratges sense successors clars el que arracona la reflexió, però davant els problemes de fons sembla que sempre s’arriba tard. Tal com va assenyalar aquesta setmana en una entrevista per a un mitjà francòfon libanès el dramaturg Wajdi Mouawad, ben conegut a l’escena teatral catalana, la radicalitat s’ha transformat en un convencionalisme acceptat: “Tots volen ser radicals triant un bàndol enfront d’un altre, quan el més radical avui són els matisos”.
Ser català hauria de desgravar. De partida suportes una doble càrrega mental, la de les trinxeres, que és un pes extra en el cinturó de llast. Als enfrontaments enquistats al Parlament de Madrid s’hi sumen els d’aquí, fins i tot dins d’un mateix bloc ideològic. Si no n’hi havia prou amb un grup d’extrema dreta, ara en tenim dos.
La millor manera que tenen els partits de servir-nos és evitar que els catalans hagin de tornar a votar
D’una banda, ens dicten el que és ser un “bon català” –si no em votes a mi ets “espanyolista”–; de l’altra, se’ns fa un madridsplaining: ens expliquen amb condescendència des de la capital el que aquí passa o deixa de passar, àvids d’expedir el certificat de defunció del procés i anunciar l’enterrament del sentiment independentista, que encara hi és, com el dinosaure de Monterroso. El que s’ha dit: els matisos ni hi són ni se’ls espera.
La majoria nacionalista catalana al Parlament, per molt que facin el longuis, ha rebut un missatge diàfan: no van saber gestionar el procés independentista (la divisió dels seus impulsors és una prova evident), però tampoc han administrat bé les àrees clau sota la seva competència, des de la cura de la llengua catalana fins a la sanitat, la qual cosa hauria sigut una de les formes més incontestables de demostrar solvència. No es pot continuar insistint en les urnes com a solució quan aquestes acaben de llançar un crit difícil d’ignorar. I el clam ha arribat tant dels vots emesos com dels abstencionistes, no pocs d’ells conscients de les conseqüències de no anar al col·legi electoral.
Lee tambiénSi amb dir pau n’hi hagués prou
Paradoxalment, la millor manera de servir-nos que els partits tenen ara és evitar, amb la fórmula d’investidura que es faci valdre, que els catalans hagin de tornar aviat a votar. Catalunya no es pot permetre més bloquejos, cinisme o revenges. Tampoc persistir en el llenguatge del colonialisme –termes com nació ocupada o espanyolització mental són moneda corrent a les xarxes–, o en la categorització de catalans bons i dolents ni en la retòrica de la substitució cultural, amb un sector mirant ara amb recel l’immigrant, pitjor fins i tot si la seva llengua materna és l’espanyol, el mateix que ens ven el pa, cuida la nostra gent gran, regenta un bar o repara una canonada, de vegades amb una formació superior a la que per norma se suposa.
L’escrutini final ha actuat de martell sobre el tauler polític, tot fracturant el panorama en múltiples tessel·les. Seria fàcil caure en el pessimisme fotogènic típic de les pel·lícules d’Aki Kaurismäki, però recordem que va ser un català, l’arquitecte Antoni Gaudí, qui va saber crear amb fragments, en el seu cas de ceràmica, vidre i altres materials, una tècnica decorativa amb gran virtuosisme i originalitat. El trencadís es pot llegir com una metàfora de la diversitat, l’adaptació i l’enginy amb els recursos a l’abast. Per què no superar aquestes inèrcies? És moment de nedar a contracorrent de les dinàmiques polítiques que travessen Europa i construir un trencadís sense blocs atrinxerats.
En el seu últim llibre Amin Maalouf eleva aquest desig a nivell planetari: “¿No hauríem de tornar a plantejar-nos en profunditat la forma en què es governa el nostre món per preparar les futures generacions un futur més serè, que no estigui compost de guerres fredes o calentes ni de lluites interminables per la supremacia?”. Es titula Le labyrinthe des égarés (El laberint dels extraviats), i quan Rússia va envair Ucraïna l’estava escrivint. Que aquest extraviament acabi per dur-nos a la presa de consciència que així no es pot viure.
Lee tambiénEl pianista de la Moncloa
